Historial de mocadors de seda
Potser en el que es pogués considerar com la primera instància del paó real, Ludwig van Beethoven va ser el primer que va fer que el mocador fos una declaració de moda a 1810, fent la seva mirada amb l'esperança de combinar la música austríaca Therese Malfatti amb els seus vestits afilats, samarretes i mocadors de seda. Diverses dècades després a 1837, la reina Victòria va pujar al tron i va ser durant el seu regnat que els mocadors de seda es van convertir en un accessori per a la noblesa, símbol de luxe.
I per subministrar aquests exemplars de luxe va ser Hermès — a 1937, la casa de luxe francesa, que abans només havia tractat de brides i arnes abans d’entrar al negoci de marroquineria, va introduir el que es convertirà en el primer veritable mocador de seda de luxe. Fabricat amb seda xinesa importada, que era el doble de resistència que qualsevol altra tela, el disseny es basava en un dibuix de fusta de Robert Dumas, que era membre de la família Hermès.
Va ser un èxit immediat, especialment entre la reialesa i les celebritats, amb la reina Isabel que els va adoptar com a part del seu uniforme, vestint-los fins avui, com a mocadors. Audrey Hepburn, també, els duia com un mocador al cap o lligat al coll ("Quan porto un mocador de seda mai em sento tan definitivament com una dona, una bella dona", va dir l'actriu una vegada.)
Un mocador Hermès increïblement adornat i detallat, fet a partir de la seda de 250 capolls de morera, triga 18 mesos a completar-se, a partir dels artistes que dibuixen cadascun a mà al procés de serigrafia manual. , que pot trigar fins a sis mesos (el gravat de les pantalles d'impressió triga 750 hores). Des de 1937, s’han fet més de 2, 000 bufandes de seda.
Totes les icones més elegants que coneixem actualment es van convertir en bufandes de seda per infondre la seva mirada amb glamour sense esforç a les' 50 i' 60 s. Per la' 70 s, engrescada per la naturalesa de l’esperit lliure de la dècada, els mocadors de seda es van fer més agosarats en el seu disseny, amb patrons a la cara i colors cridaners, que es duien. com capçals dramàtics o al voltant del coll per complementar un aspecte fluït.
